Els processadors i microcircuits moderns es basen en silici. Tot i que la potència de càlcul dels processadors està creixent, està limitada per les capacitats d’aquest material, tard o d’hora els científics s’acostaran al punt en què el creixement serà impossible. El material més prometedor per crear microcircuits i processadors són les molècules d’ADN, 1 cm3 pot emmagatzemar tantes molècules com calgui per emmagatzemar 10 TB d’informació.
Científics de diferents països busquen l’oportunitat d’utilitzar les capacitats colossals de la molècula d’ADN en interès de l’home. El 2010, el primer èxit el va aconseguir el grup de recerca del biòleg Craig Venter, que va aconseguir codificar una filigrana en els gens d’un bacteri sintètic, la mida del qual era de 7920 bits.
El 2012, aquest rècord va ser batut per científics de Harvard liderats per George Church: van escriure un llibre sencer de 53.400 paraules sobre una molècula d’ADN, amb 11 imatges i un programa JavaScript (quantitat total d’informació 5,27 milions de bits). Per tal de garantir la seguretat de les dades, els desenvolupadors van utilitzar molècules sintetitzades químicament. Les cèl·lules vives no són adequades per a això, ja que poden eliminar alguns fragments pel seu compte.
Tota la informació es va dividir en blocs de dades de 96 bits, les adreces del flux de bits tenien 19 caràcters. Al llibre hi havia 54.898 blocs, i cadascun d’ells es va registrar en una cadena d’ADN independent. Tots els blocs es mantenien físicament separats els uns dels altres.
Els especialistes van haver de crear el seu propi sistema de codificació digital (alguns aminoàcids es comptaven com a zeros i altres com a uns), ja que els sistemes existents no encaixaven d’una manera o d’una altra. En els ordinadors moderns s’adopta la lògica binària, que consta de dos estats, i a la molècula d’ADN hi ha quatre bases enllaçades en una cadena: adenina (A), guanina (G), citosina (C) i timina (T).
Les dades d’una molècula d’ADN es poden emmagatzemar durant molt de temps, fins a diversos milers d’anys. Tot i els avantatges evidents de les molècules d'ADN, aquestes "targetes de memòria" biològiques tenen molts desavantatges. La principal dificultat rau en poder descodificar la informació emmagatzemada i "llegir" el text. El resultat del grup de Harvard va resultar fantàstic: només hi havia dos errors al fitxer de 5,27 megabits.
