Les persones coneixen la paraula "làser" i el principi de funcionament d'aquest dispositiu. La paraula estretament relacionada "maser" és molt menys coneguda. És una abreviatura de les primeres lletres de les paraules de la definició anglesa "Amplificació de microones per emissió estimulada de radiació", que significa "amplificació de microones mitjançant radiació estimulada". És a dir, a diferència d’un làser que emet llum, un maser de disseny similar emet feixos de microones.
Per primera vegada, un físic soviètic i americà va desenvolupar aquest dispositiu el 1954. Posteriorment, els científics A. Prokhorov, N. Basov i C. Townes van rebre el premi Nobel per això.
Durant molt de temps, el maser no va trobar cap aplicació pràctica, ja que el seu funcionament requeria condicions dures: buit i temperatura molt baixa (prop del zero absolut). A més, fins i tot en aquestes condicions, la potència del maser era molt inferior a la del làser. Recentment, però, els físics del Laboratori Nacional de Física Britànic han desenvolupat un model per a un màster que pot funcionar a temperatura i pressió ambient.
El seu treball es va basar en investigacions de científics del Japó, que a finals del segle XX van realitzar experiments irradiant un compost orgànic pentacè amb un làser. Van comprovar que quan s’exposen als feixos làser, les molècules de la substància poden funcionar com un maser. Atès que els investigadors japonesos estaven interessats en un altre tema (la dispersió de neutrons), no van donar importància al fenomen descobert. Els britànics, després d’haver trobat una descripció d’aquests experiments, van decidir afegir pentacè a una altra substància orgànica per obtenir cristalls similars als utilitzats en els làsers. Després d'una sèrie d'errors, es van seleccionar cristalls de la forma i el color requerits. Els investigadors els van inserir en anells de safir transparents, després dels quals, posant l’estructura resultant en un ressonador, els van irradiar amb un làser. El resultat obtingut ha superat les expectatives més salvatges.
El raig làser va portar les molècules de pentacè a un estat excitat (inestable). Durant la transició inversa de les molècules a un estat estable, es va formar un feix de microones, que en intensitat va superar incommensurablement els raigs generats pels models maser anteriors. "El senyal rebut era cent milions de vegades més potent que els màsters existents", va dir el físic Mark Oxborrow, que va dirigir aquests experiments. El dispositiu, rebut pels britànics, és extremadament prometedor, tot i que requereix molts esforços per perfeccionar-lo. Ara, el maser Oxborrow genera només impulsos a molt curt termini, amb una àmplia gamma d'ones. Si és possible fer que funcioni constantment, a més, en un rang de longituds d'ona més reduït, el maser trobarà una aplicació molt àmplia en diversos camps de la ciència i la tecnologia.
