El format Blu-ray és la tecnologia més prometedora per enregistrar dades en suports òptics. Té una sèrie d’avantatges significatius que han permès als discos Blu-ray prendre una posició de lideratge en el segment central del mercat, desplaçant als competidors.
Suports òptics de primera generació
Un salt significatiu en el desenvolupament dels portadors de dades va ser l’anomenat mitjà òptic, més conegut com a discs compactes, que va substituir gairebé completament els disquets magnètics. Conceptualment, eren una versió millorada dels discos de vinil familiars des de la infantesa, només en lloc de les bandes sonores s’hi gravaven zeros i uns, que no es llegien amb una agulla, sinó amb un feix làser prim. A causa del fet que el feix làser és molt més prim que l’agulla, es va poder registrar fins a sis-cents megabytes de dades en un disc de dotze centímetres. Els discos compactes van ser la primera generació de suports òptics. Més tard, es van posar a la venda dispositius per a l'autoenregistrament de dades en aquests discos i CDs amb possibilitat de reescriptura.
El DVD de segona generació tenia una estructura superficial més densa que els CD. L'oportunitat d'utilitzar l'àrea del disc de forma més productiva va aparèixer a causa del fet que es va dissenyar un generador de feixos làser amb una longitud d'ona més curta, és a dir, més prima. Com a resultat, es podria enregistrar molta més informació en un disc de la mateixa àrea. Fins i tot un DVD d’una sola capa podia contenir uns 4,5 gigabytes de dades, i la invenció de discos de doble cara multicapa va permetre enregistrar fins a 16 gigabytes en un disc.
La següent etapa del desenvolupament de suports òptics va ser el format HD DVD, és a dir, el DVD d'alta definició. A diferència dels tipus de suports anteriors, a l’hora de gravar i llegir DVD en HD, no s’utilitzava un làser vermell, sinó un làser violeta, la longitud d’ona del qual era encara més curta, de manera que es van enregistrar uns 15 gigabytes de dades en un disc d’una capa de 12 centímetres.
Avantatges del Blu-ray
Igual que el HD DVD, Blu-Ray és la tercera generació de suports òptics. Va ser desenvolupat per empreses que competeixen amb fabricants de DVD HD. En el cas del Blu-Ray, es va utilitzar el mateix làser blau-violeta utilitzat en dispositius HD DVD, però la diferència significativa es va produir en el disc mateix. Les tres generacions de suports òptics consistien en una base de policarbonat, sobre la qual s’aplicava una capa especial, que servia per enregistrar i emmagatzemar dades. Aquesta capa no era resistent als danys mecànics, cosa que sovint provocava danys als discos a causa de ratllades o brutícia. El 2004 es va inventar un tipus de recobriment de polímer fonamentalment nou, que protegia els discos Blu-Ray de les tensions mecàniques, fent-los molt més resistents i duradors. A més, això va permetre reduir el gruix de la capa protectora sis vegades, cosa que, al seu torn, va permetre escriure uns 25 gigabytes en un disc.
Aquestes innovacions van fer que gairebé totes les empreses cinematogràfiques passessin al format Blu-Ray el 2008 i el fabricant de DVD HD es negés a desenvolupar la tecnologia per evitar la "guerra de formats". A més de tot el que tenia el format Blu-Ray, es van utilitzar tecnologies més avançades per protegir-se de la còpia il·legal, cosa que, per descomptat, es va convertir en un argument addicional per als principals consumidors d’aquest tipus de mitjans: empreses cinematogràfiques.
